La sala del Gran Teatre del Liceu. FERRAN SENDRA.
Si es poden tancar quiròfans, es poden tancar teatres. Ho va dir Lluís Pasqual a l’anunciar la suspensió de diversos espectacles al Teatre Lliure que dirigeix. I no li falta raó. Només que hi ha sales d’operacions teatrals obligades a usar el bisturí no exactament o no només per la crisi. En tot cas, la crisi ha servit per posar en evidència i aguditzar els mals d’una deficient gestió i de la falta de previsió.
I aquest és el cas del Gran Teatre del Liceu, al qual el qualificatiu de ‘gran’ ja comença a resultar excessivament pretensiós, perquè amb la interrupció de la temporada en dues fases amb ERO inclòs, i el que serà la pròxima, el teatre de la Rambla pot convertir-se fàcilment en el Petit Teatre del Liceu.
Joan Francesc Marco, el 12 de gener. DANNY CAMINAL.
En unes declaracions després de l’anunci de la reducció de la temporada, el director general, Joan Francesc Marco, assegurava que això no implica el desprestigi del teatre. ¡Home! ¿I què és si no reduir les representacions a meitat de temporada tancant el teatre en dues ocasions en tres mesos? La crisi afecta més o menys tots els teatres d’òpera d’Europa, i tots han pres mesures, però a ningú se li han acudit els tancaments intermitents a meitat de temporada.
Assegura el director general que un dels criteris seguits per eliminar representacions és el nivell de prevendes dels espectacles. Així, del programa doble format per Una tragèdia florentina i El Nan, de Zemlinsky, previst per a abril i del Pelléas et Melisande de Debussy (juny i juliol), se n’haurien venut la meitat de les entrades i de Les Ballets de Monte-Carlo, el 35%.
Doncs si aquest és el criteri, potser caldria suspendre les set
Protesta dels treballadors del teatre, el 22 de gener. ALBERT BERTRÁN.
representacions d’Aida previstes per al juliol. Segons es dedueix de les dades aportades per Jaume Radigales en el seu Dietari Operístic, el percentatge de venda d’entrades per a aquella òpera de Verdi resulta fins i tot pitjor que el de les eliminades ara.
De les 2.292 localitats amb què compta el teatre, a data 1 febrer, només se n’havien venut més de la meitat de les entrades per a la primera representació. Per als sis dies restants, les entrades disponibles superaven la meitat de l’aforament i fins i tot un dia arribaven als dos terços.
¿Creu el director general que amb representacions com aquesta Aida, amb una posada en escena d’arqueologia teatral (la que compta amb els decorats de Josep Mestres Cabanes) que es repeteix incansablement des de la reobertura del teatre després de l’incendi, salvarà la temporada, la caixa i el prestigi del Liceu?
El prestigi d’un teatre, i d’un que ha estat el de referència a Espanya quan no havia de competir amb ningú (la tradició operística d’Oviedo i Bilbao vénen d’antic però no es poden comparar), es genera per la capacitat d’apostar per títols arriscats en equilibri amb títols del repertori tradicional servits els uns i els altres per bons artistes.
Una escena de 'La bohème', vista al Liceu el 2001. JULIO CARBÓ.
El programa format per Una tragèdia florentina i El Nan, ara suprimit, era una d’aquestes ocasions que generen prestigi, aquí i fora, ja que es tractava d’una nova producció del mateix Liceu en col·laboració amb La Monnaie de Brussel·les i la Komische Oper de Berlín, i comptava amb noms com Marc Albrecht (director musical) Andreas Homoki (director d’escena) i amb les veus de Marie Arnet, Isabel Bayrakdarian i Klaus Florian Vogt.
La reputació i la fama d’un teatre no es genera com encertadament assenyalava Xavier Cester, amb 18 funcions de La Bohème (a finals d’aquest mes i març) en una producció que per a més inri ja es va veure al teatre de la Rambla l’octubre del 2001, és a dir, fa més de deu anys.
¿Potser Le Grand Macabre, de György Ligeti, amb una posada en escena de La Fura dels Baus, l’única òpera que aquesta temporada haurà sortit del camí més gastat, es va representar davant un teatre buit?
Però la futura línia artística del Liceu que escombrarà la que treballosament i gairebé sempre amb encert havia creat el director artístic Joan Matabosch serà, segons Marco, la d’acabar amb l’eclecticisme i apostar per títols de repertori. Així realment tindrem el Petit Teatre del Liceu.
Que s’han de passar comptes, segur. Que s’ha de fer amb intel·ligència i imaginació, també. Aqui falta una cosa i l’altra.
