Àlbum 'Astèrix i els Jocs Olímpics' (1968)

Durant més de 40 anys els nens de mig Europa s’han fet grans imaginant-se que són uns valents lluitadors contra l’imperi romà. Ells sempre han format part dels bons, és a dir els gals, mentre que els romans han estat els dolents. Els nostres fills han crescut llegint còmics, veient pel·lícules per l’ordinador i la televisió o anant al cine considerant que Astèrix era el primer heroi de la història, el primer lluitador contra la tirania, el personatge que enarborava el triple missatge que molts anys després que naixés i morís encarnaria l’origen de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat.

Doncs el que són les coses. En aquests temps que tot canvia (segurament per anar a pitjor), en què ja es comença a dir allò que qualsevol temps passat va ser millor Astèrix, el primer heroi francès, en un altre temps anomenat gal, si s’assegués davant els tres jutges del Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS), molt poques dades podria aportar per defensar-se de l’acusació de dopatge. Astèrix seria condemnat a dos anys de sanció per no poder justificar la composició de la poció màgica, el secret més ben guardat pel druida Panoràmix. I, segurament, si entre els lletrats del TAS n’hi hagués algun que, a part d’advocat, fos druida -ja se sap, els elements màgics que donen una força sobrehumana només es poden transmetre de druida a druida-i aconseguís la fórmula de seguida seria inclosa dins de les substàncies prohibides del Codi Mundial Antidopatge.

 Els llibres d’Astèrix, senyors, són una apologia del dopatge perquè venç els seus rivals no per l’entrenament amb l’escut i l’espasa, no per passar-se hores i hores corrent per ser més ràpid que els romans, no. El secret d’Astèrix per ser millor que els seus contrincants és només una substància prohibida no identificada que es diu poció màgica. I, a més, per carregar més de raons els intransigents senyors del TAS i l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) no només la utilitza en competicions que estan fora del programa olímpic com fer picar el contrari repetidament contra el terra, per exemple. Astèrix va fer gala de la poció màgica per participar en els Jocs Olímpics d’Atenes. Hi ha un llibre, editat el 1968, que així ho explica. I dins d’aquest quadern apareix la prova palpable que ja en aquella època, 50 anys abans que naixés Jesucrist, els atletes romans, que van haver de convertir-se en aliats esportius d’Astèrix, van ser desqualificats per guanyar els seus oponents grecs (país que ja llavors, com ara, estava en decadència) gràcies a l’ús d’una substància prohibida que va ser descoberta, com si es tractés d’un control, gràcies al color blau de la llengua. Es van dopar. I gràcies a un producte d’origen francès encara no especificat. 

La pedagogia ha de canviar. Ara quan els nostres fills agafin un àlbum d’Astèrix -per favor que no reneguin a l’hora de llegir- els hem d’explicar que el petit gal es dopava, que el petit francès prenia substàncies prohibides, que va ser el primer atleta que va fer ús de les arts il·legals per vèncer els seus rivals i que quan juguin amb altres nens no poden agafar un bidó, per exemple, i fer veure que xuclen un líquid. És un pecat. És una acció de dopatge.

 És una pena descobrir aquestes coses aquests dies. És una pena saber que Astèrix mai podria demostrar com ha arribat la poció al seu cos. Bé, diria que se l’havia begut. I prou. Però seria castigat. I perdria tots els títols aconseguits a Hispània, a Helvetia, a Britania, a Germania. I no diguem el seu creador encara viu, Albert Uderzo. ¿S’asseuria al seu costat quan Astèrix compareixeria en roda de premsa per parlar de la seva innocència? ¿Li preguntarien també sobre les substàncies amagades eternament al cos d’Obèlix per caure de petit a la marmita? ¿Com respondria la premsa local més bel·ligerant?

 Astèrix, Obèlix, Uderzo i no diguem Panoràmix no tindrien perdó. Tota la duresa del TAS cauria sobre ells i el famós gal seria batejat com a tricheur. Així és la vida dels petits guerrers, dels que lluiten contra els romans i dels que pugen muntanyes.

 Veient entrenar les millors esquiadores del món, tan a prop seu i no a través de la fantasia de la televisió, es notava la mateixa sensació que s’intueix quan, als Pirineus mateix, es busca un lloc de privilegi a la cuneta, al costat de la carretera, per veure ben de prop el pas dels corredors del Tour de França. I, segurament, la mateixa emoció que percep un aficionat als ral·lis quan troba una situació immillorable per veure com derrapen els cotxes.

 No obstant, una cosa tenen en comú aquests tres esports: esquí, ciclisme o ral·lis i tres competicions de categoria: la Copa del Món d’esquí, que per cert mai fins ara s’havia celebrat a Andorra, el Tour de França, que sí que ha passat unes quantes vegades pel Principat, i el Mundial de ral·lis. L’oportunitat que dóna als aficionats per veure de prop i gairebé tocar els millors especialistes de l’esquí, les bicis o el volant dels cotxes sense haver de gastar-se un euro. Surt de franc. Tan a prop seu i sense que et costi cap entrada. ¿S’imaginen els aficionats al futbol una cosa així? ¿Què els partits de Champions al Camp Nou fossin gratuïts?

 A Andorra, el cap de setmana passat, fins i tot no calia ni tan sols treure’s el forfet per presenciar la Copa del {Món}. Si un aficionat a l’esquí o simplement un curiós volia veure de prop aquelles noies que triomfen als Alps i que llisquen pel televisor, només havia de creuar el pont sobre el riu Valira, a Soldeu, i apostar-se sobre la pista {Avet}, al final de tot, i fotografiar, aplaudir o fins i tot emocionar-se amb l’arribada de les campiones. Igual que quan Andy Schleck passa a prop teu escapat al Galibier i et preguntes ¿com és possible que pugi tan ràpid per una pujada i pedalant així? L’esport en directe no té preu, sobretot si és gratis, i més encara si no cal esperar a les 10 de la nit per disfrutar-ne.

Aquesta segona tanda d’episodis portarà a la petita pantalla el segon llibre de la col·lecció, Xoc de reis, en què a l’autor segueix sense tremolar-li el pols a l’hora de matar personatges que semblava que anaven a ser determinants en la trama.

L’enfrontament pel Tron de Ferro estarà més candent que mai, amb la disputa entre els germans Stannis i Renly Baratheon, mentre que Robb Stark s’enfrontarà als sempre intrigants Lannister, preocupats per mantenir com a rei el capritxós Joffrey.

 Més enllà del mar Angost, la combativa Daenerys Targaryen, reforçada amb el naixement dels seus tres dragons, seguirà buscant aliats en exòtics paratges, i Theon Greyjoy mostrarà el seu costat més despietat.

Entre els fitxatges d’aquesta temporada hi ha Natalie Dormer (l’Ana Bolena de Los Tudor), que donarà vida a Margaery Tyrell, la promesa de Renly; Stephen Dillane, com a l’incorruptible Stannis; Carice Van Houten, en el paper de la misteriosa Melisandre, i Liam Cunningham, com a Davos Seaworth, més conegut com el cavaller de la ceba.

Però a Sud-àfrica sí hi ha un òrgan regulador. I considera que el porno és indigne, opinió que comparteix plenament  l’Institut de Política Familiar del país, que ha qualificat la decisió de “valent” i “socialment responsable”, ja que  anteposa la salut i el benestar de les famílies a l’afany de lucre de les televisions. En el cas concret de Sud-àfrica, el negoci de tres canals (un d’ells és Playboy Europa), que havien demanat permís per emetre… ¡codificats i via satèl·lit!

Es pot estar d’acord o no amb la radical decisió d’Icasa, però com a mínim resulta sorprenent si es compara amb la situació d’un país com Espanya, on un zàping per les matinades de la TDT pot deparar tota mena de sorpreses… Totalment obertes i gratuïtes.

“No hi ha un duro, no hi ha un duro”. I ell vinga, vinga, com una piconadorad. Les portes es tanquen. Doncs si es tanca una porta ja se n’obrirà una altra. Bones paraules, gestos, ni un menyspreu. Però com si es tractés del famós relat de Mariano José de Larra, la resposta sempre és semblant: “Vuelva usted mañana”.

 El “torni demà” -en català sona més o menys igual- és la frase més escoltada per Rubèn Peris. Arriba d’un ajuntament, d’una diputació i ja no diguem d’una empresa. tant és que sigui catalana, establerta a Catalunya o forana. Rubèn Peris, per a qui no el conegui, és el president de la Volta a Catalunya. I per a qui no estigui gaire al dia, la Volta a Catalunya és una carrera centenària, més vella que la Vuelta a Espanya. És una prova esportiva que es disputa en bicicleta, que recorre la geografia catalana i que en època dels nostres avis omplia la cuneta d’aficionats i més seguidors. No tenia res a ‘envejar al Tour. 

Si la Volta segueix viva, si segueix respirant, si va deambulant d’habitació en habitació per un imaginari hospital, és, sobretot, per obra i gràcia de Peris. Li tanquen una porta. Doncs a trucar a una altra. Li diuen que no hi ha diners, doncs ja sortiran d’un altre costat. Si no podem arribar a aquest lloc, doncs ho farem a un altre. I així any a any, cop a cop, vers a vers. Si ja era difícil en els temps que els diners sortien de sota de les pedres, només fa falta imaginar la tremenda dificultat que suposa el 2012 hissar la bandera de la Volta, buscar rutes en un mar amb maror contínua però sec de diners com un oued en el desert.

         Hi ha ajuntaments que no han pogut pagar encara la factura de passades edicions. I no perquè no vulguin, o pretenguin enganyar. Lluny de la realitat. Perquè no tenen un euro. L’any passat ni la presència d’Alberto Contador, que va arribar, va veure i va vèncer, va servir per atraure les càmeres televisives. I més del mateix, no perquè a les cadenes públiques no els interessés la carrera sinó perquè els seus pressupostos es reduïen i no hi havia efectiu en mà per omplir d’helicòpters (almenys un) els cels catalans, d’enllaços (més d’un) i de motocicletes (com a mínim tres) perquè les imatges arribessin a tot arreu, a aquests aficionats que reclamaven i reclamen que l’essència de la ronda catalana s’abonés a les seves llars.

 Però Rubèn Peris és com aquella piconadora, no es cansa, ni es cansarà. Si li tanquen una porta ja n’hi obriran una altra. Fins al punt que una vegada més ha aconseguit treure el recorregut -ja el té lligat però per més que se li insisteixi (a l’estil dels cops de la seva piconadora) no diu ni piu-. Si els últims anys la carrera sortia de Lloret, en aquesta edició ho farà d’un altre municipi perquè ja té firmat un acord i fins i tot una “gran etapa de muntanya”, segons les seves paraules, que acabarà en una estació d’esquí. I també el municipi d’Ascó, fidel a la Volta, i Badalona, perquè al seu alcalde, Xavier García Albiol, li agrada el ciclisme. I Barcelona perquè els responsables municipals de la ciutat, els d’abans i els d’ara, segueixen creient que si el Tour acaba a París i la Vuelta a Madrid, la ronda catalana ha d’acabar a la capital de Catalunya. I això que el diumenge 25 de març, els carrers barcelonins estaran sobredimensionats en l’aspecte esportiu, perquè la Volta coincideix amb la disputa de la marató. 

¿Guanyar diners? Impossible. Un imperi de voluntaris, molts d’ells persones jubilades que han viscut tota la vida pendent de les gestes dels esforçats de la ruta, manté oberta l’aixeta de l’oxigen de la carrera que, a més, i gairebé com si es tractés d’un miracle, ¿miracle Peris? gaudirà de televisió en directe (Teledeporte i Esports 3), en una edició en què s’espera la participació d’Alberto Contador (a expenses del TAS), Alejandro Valverde, Joaquim Purito Rodríguez, Samuel Sánchez, Igor Antón i Ivan Basso. Flor i nata sobre una bici. Poderosos astres per derrotar a l’estil d’un demarratge la maleïda i repetitiva frase del “torni demà”.

@sergi_lopezegea

Alejandro Valverde ha tornat i per si algun seguidor del ciclisme encara tenia dubtes, el dissabte 21 de gener ha aconseguit la victòria en l’etapa reina del Tour Down Under, la principal carrera ciclista australiana que serveix per inaugurar el calendari mundial d’aquest esport. 

En una època en què les xarxes socials, per bé i per mal, col·lapsen bona part de la informació, el nom de Valverde es va recrear com un dels més anomenats i l’emoció del corredor per la seva victòria es va dimensionar encara més amb les imatges que arribaven des de les Antípodes amb la seva veu entretallada i els ulls vermells. 

Valverde potser és el corredor més espectacular del ciclisme contemporani. Els seus companys diuen que és tan bo i que té tanta classe, que difícilment pateix a sobre de la bici. Per això, quan té una petita pájara, a diferència d’altres rivals, no sap sobreposar-se perquè no coneix el dolor de cames. Li passa poques vegades, l’última que es recordi, va succeir en l’ascensió al Tourmalet, al Tour del 2008, l’últim en què va poder participar per raons de sobres conegudes. 

Sempre sol acabar les carreres entre els cinc primers i tant li fa que sigui una ronda australiana, una carrera europea d’una setmana, una clàssica del nord d’Europa o una gran ronda, com la Vuelta que ha guanyat o el Tour que se li resisteix. Precisament, en un país que només acostuma a valorar el pes dels corredors segons les seves gestes al mes de juliol, el divorci Tour-Valverde, que tractarà de recompondre l’estiu que ve, el manté algun esglaó per sota d’Alberto Contador, possiblement l’altre gran ciclista que rivalitza en espectacularitat, a nivell mundial, amb el murcià i que està a punt de debutar a l’Argentina, en una època en què el ciclisme, com tantes altres coses, es globalitza més enllà de les típiques fronteres europees.

El retorn de Valverde és la notícia que pot animar la temporada ciclista 2012, més enllà d’altres consideracions. La seva presència en qualsevol carrera, la que sigui, és sinònim de victòria, un al·licient per buscar la seva figura en els quilòmetres finals entre els que lluitaran per aixecar els braços. Com s’acostuma a dir -la frase té encunyada la propietat intel·lectual al País Basc- el ciclisme és un esport en què molts corren i sempre guanya Valverde. Malgrat que alguns els cou.

@sergi_lopezegea

Robert Sheehan, el carregós Nathan de Misfits, ja no apareix en la tercera temporada de la sèrie sobre aquests delinqüents juvenils amb superpoders, que el canal 3XL estrenarà el pròxim 23 de gener. El webepisodi en què es revelen els motius de la marxa del seu personatge es podrà veure a partir del divendres, 12 de gener (a la tarda), a la web del canal juvenil de Televisió de Catalunya: www.3xl.cat

Com ja aventura el títol (Vegas Baby), el capítol transcorre a la capital del joc, on el jove s’ha traslladat amb l’esperança de fer-se ric als casinos aprofitant-se del seu nou poder. Ja se suposa que la cosa no acabarà bé. Imprescindible no perdre-se’l per entendre on ha anat a parar Nathan i per què no es posarà més la granota taronja amb els seus excompanys.

El seu substitut a la sèrie, Rudy (Joe Gilgun), és el gran protagonista de l’inici de la tercera temporada. I, encara que sembli mentida, és gairebé més {bocamoll} que el seu antecessor, i igual d’expert a l’hora de ficar-se en embolics.

Aquesta nova tanda d’episodis també servirà per descobrir els nous poders amb què hauran de lidiar els protagonistes. I sembla que no tots estan contents amb el canvi que van fer amb el traficant al final de la passada temporada.

 Cal rendir-se a l’evidència: ens agradi o no, la tele és un dels pilars de la nostra societat. Però hauríem de consumir-la, com gairebé tot, amb moderació, per evitar arribar a acceptar com a inqüestionable la màxima “Veig, ergo existeixo”. És l’única manera d’impedir que l”homo videns’ substitueixi en breu l”homo sapiens’.